Hola a tots/es!

Escric aquestes línies per comunicar oficialment la meva decisió de posar punt i apart a la meva trajectòria en el CF Vilanova del Vallès. Ho faig amb el cap ben alt, amb la consciència tranqui-la i la plena convicció de que ha arribat el moment d’iniciar una nova etapa a la meva vida. No es un adéu, de ben segur serà un arreveure. Per mi comença ara una nova i il·lusionant aventura que afrontaré des de la distància però amb un ull sempre posat en aquesta casa, on hi deixo bons amics. A casa, em van ensenyar a ser sempre agraït amb tot aquell qui t’ajuda i t’obra la porta per brindar-te una oportunitat. A totes aquestes persones, tindré ocasió de donar-vos les gracies unes línies més avall, permeteu-me però, que abans posi en context certes coses per a mi, importants.

La meva història amb el CF Vilanova del Vallès va començar als 4 anys i per mi, va ser, ha estat i serà sempre un orgull representar i portar aquest escut i aquesta samarreta a allà on vagi. Quan observo tot amb certa perspectiva i analitzo fredament els moments que he viscut en aquest club i amb aquesta petita però gran família, me’n adono de que més enllà dels èxits esportius de la entitat, el que queda i perdurarà per sempre a la meva retina, són els records dels moments viscuts i especialment, el d’aquelles persones amb qui he compartit aquest gran viatge.  Vaig començar a jugar a l’antic camp de sorra del club, amb nens de fins a 2 anys més grans que jo i provant sort com a porter, però al ser golejat cada setmana, vaig decidir penjar els guants i provar de ser jo qui fes el gol.

Miro enrere i encara sembla ahir, quan anava els diumenges al camp de futbol amb el pare a veure el primer equip del club, amb en Gari com a president i en Jaume Batlle a la banqueta, admirant a jugadors com el capità Carmona, el porter Miki Cortés o els germans José i Paco Sevilla. Recordaré sempre també com vaig gaudir, jugant amb l’equip entrenat pel meu pare, Pere Pericas de qui vaig aprendre tots els valors de l’esport i la importància del treball en equip per poder assolir objectius comuns. No oblidaré tampoc la gran alegria de veure créixer i millorar dia a dia, a aquell prebenjami històric, entrenat per Jordi Mogas, amb aquella fornada fantàstica de jugadors amb Martí Batlle, Adrià Blanchart o Guillem Mogas com a principals exponents. També em resulta impossible oblidar l’apreci i la estima que hem van mostrar sempre persones com en Miquel Galbany, Josep Asmarats o l’Andreu Galbany, tots ells grans seguidors i part important del club. Amb nostàlgia, rememoro  també la oportunitat de veure jugar el meu pare al futbol, en el que per mi, ha estat i serà el millor equip de veterans que ha tingut el club, amb jugadors com Paco Loinaz, Jordi Mogas, Pere Pericas o Josep Puig “Trumpet”, un equip de persones i futbolistes enorme.

Aplaudiré sempre el poder haver compartit gràcies al club, la oportunitat de viure experiències i haver conegut a companys d’Argentina, Brasil, Bolívia, Nigèria, Holanda, França o el Marroc, aprenent a través dels ulls dels meus companys i de les seves respectives cultures, tradicions i costums. Compartint amb ells, he obtingut una visió integradora i he entès que quan parlem de persones, no hi ha murs, ni fronteres físiques o ideològiques que ens puguin separar.

En primer lloc, vull en recordar-me i donar les gracies a TOTS i cadascun dels jugadors que he entrenat i dels qui guardaré sempre en gran estima. A tots vosaltres, nois, demanar-vos perdó si en algun moment us he pogut fallar o no he estat a l’alçada del que esperàveu de mi. Més enllà d’errors o encerts, espero com a mínim haver posat el meu petit grà de sorra per ajudar-vos a ser millors persones i si es possible i ja en segon terme, una mica millors jugadors. Moltes gràcies nois, perquè l’aprenentatge ha estat mutu, i durant tots aquests anys, m’heu permès créixer personal i professionalment al vostra costat. Heu de saber que amb o sense futbol, sempre hem tindreu pel que necessiteu. Tant de bo ens retrobem novament amb el pas del  temps i ens recordem sempre amb apreci i un somriure a la cara.

Gràcies a tots els companys entrenadors del club, que us deixeu la pell cada dia amb i pels nanos -sovint inclús perdent diners de la vostre butxaca- i sempre sou al peu del canó, amb una il.lusió i dedicació digne d’admirar. M’he alegrat i m’alegraré sempre de que us vagi be a la vida, de que assoliu els vostres objectius i en l’àmbit esportiu, de les vostres victòries. Tots sabem que entrenar sol ser ingrat i que estem exposats a la crítica contínua i sovint gratuïta de persones que ni et veuen entrenar en el dia a dia, ni saben com es relaciona i comporten els jugadors dins el vestidor, ni coneixen el treball invisible que suposa les hores que invertim a casa en benefici de l’equip. A tots vosaltres companys, un plaer haver estat part del vostre equip i compartir guerres perdudes, batalles guanyades i també moments de dubte durant el trajecte.

Gràcies a tots els pares, que ens heu ajudat sempre que ha fet falta, (inclús quan els nanos han jugat dos partits el cap de setmana per ajudar a un altre equip del club que ho necessitava i condicionant el poder gaudir del vostre temps lliure). Molt agraït als pares que heu fet equip amb el club i que podent pensar de forma diferent a nosaltres en certs aspectes, ens heu expressat la vostra crítica de manera constructiva, per a poder créixer i millorar. Moltes gràcies també a tots aquells pares que respecteu la figura de l’entrenador i animeu als vostres fills a escoltar-lo, respectar-lo i treballar fort per a millorar i superar-se cada dia, com a persones i en segon terme com a futbolistes. Gràcies també a tots aquells qui heu evitat fer de representant dels vostres fills oferint-los per mitja comarca a esquenes del club, pretenent després vendre’ns una moto que ja teníem, quan ens heu transmès la vostra voluntat de provar sort en un altra club. Bravo! per dedicar-vos únicament a animar i a poder ser sempre un exemple positiu pels vostres fills. Malgrat la bogeria del futbol en aquest país, al final el futbol es només això, futbol. Sovint sembla que ens hi va la vida, però crec que hi ha coses força més importants en aquesta vida per a tots i es bo de tant en quan ordenar i recordar les nostres prioritats.

Gràcies al Josep Valls i a la Pepi Gonzalez, per fer-me sentir part de la seva família i com a casa, un cop trepitjava el camp durant tants i tants anys. Heu estat blanc de força critiques -especialment tu Pepi- però qui ho fa, en moltes ocasions es perquè desconeix el que et demanen els teus superiors i sobretot, perquè no et coneixen com a persona. Els qui et coneixem be –els nens del club en son la prova- sabem de com et preocupes per ells i com els mimes i cuides quan ho necessiten. Si la crítica es que no deixes jugar als nens al camp de futbol quan està lliure –perquè així t’ho exigeixen- es perquè per més d’un, es més còmode prendre quelcom al bar tranquil·lament i comentant la jugada que estar pendent de que fa realment el seu nen. Es com aquell pare que quan el nen plora, enlloc d’escoltar-lo i parlar amb ell, opta per posar-li el xumet a la boca i tapar així el problema. Sé que has patit per això Pepi, però creu-me pots estar molt i molt tranqui-la.

Gràcies al Rafael Abril, massatgista del primer equip del club, qui més enllà de vetllar pel meu estat físic, sempre ha estat un amic i un confident. Hi ha la part de la terapia física, però sovint es més important la emocional. Muchas gracias por todo Rafa!

Gràcies Juan Carlos Queipo, pel teu bon fer, suport i estima, especialment durant aquest darrer tram de temporada, on hem compartit grans moments.

Gràcies Santi Jr, per estimar com ho fas el club, per implicar-te per amor a uns colors i ajudar a l’entitat de diferents maneres perquè tot engrani be. Agraït de comptar amb la teva ajuda sempre que ho he necessitat i també pel teu suport.

Un plaer, haver treballat en equip amb l’Arru i l’Álex Milian per intentar que el futbol base del club, fes un pas endavant. Els tres sabem de la dificultat que això comporta, però estic orgullós de la lluita i del treball que s’ha realitzat, malgrat en algun cas no s’hagi vist del tot recompensat. Sabem que sempre es pot millorar, però honestament considero i sento que hem pujat un petit graó més. Enhorabona per la vostra feina.

I per últim, volia donar les gràcies de manera molt especial al Santi Bufí  i a l’Abelardo Lopez. Gràcies per fer-me confiança, per brindar-me la oportunitat de poder treballar pel club que estimo i sobretot, per ajudar-me en tot moment en tot el que he necessitat. El vostra treball i dedicació, mai serà prou valorat, ni reconegut per la gent des de la distància, però si per tots aquells qui treballem a prop vostra. L’esforç que feu desinteressadament pel club, es enorme i fa feliç a molta gent, entre els que m’incloc. Moltes gràcies per tot, us estaré eternament agraït. Visca el Vilanova!