C.F Vilanova del Vallès

CAMPIONS DE LLIGA 2011-2012

VILANOVA 1-0 CALDES

Sense paraules, aquesta és la primera frase que em ve al cap, no se com expressar-me ni com començar aquesta crònica, de fet penso que el millor que puc fer és expressar com em sento ara mateix després del que he viscut aquest diumenge.

Tot comença amb nerviosisme, que intentes guardar-te’l i transmetre’l com a motivació als nens, durant el partit vols transmetre tot el que pots, però et venen tantes coses al cap que és impossible, venen imatges del possible després, es para l’espai i el temps, mires al voltant hi veus només que gent que fa poc no sabies ni qui era, de cop marques un gol i ve l’eufòria i la felicitat, però el patiment segueix, et mous i segueixes movent-te, els braços van sols i els passos que portes no es poden contar, arriba ocasió contrària i t’agradaria no tenir ulls, la mitja part i ho tens a prop i de nou sorgeix un somriure que et diu que estàs més a prop, novament surten al camp i segueixes parlant i en moviment, busques algú de confiança al voltant que et digui estem apunt, ho tenim a tocar després de tants mesos i faci reaparèixer aquell somriure de confiança que et fa dir a tu mateix, que avui és el gran dia, passen els minuts, els nervis són majors, no saps si són els mateixos del principi o han canviat a uns nervis de ganes de celebració, passa el temps i saps que estar apunt d’acabar la cosa, tens dos noves oportunitats i et tires de genolls, fiques mans al cap i penses ho tenim, és nostre, poder no arribar el gol, però la victòria és nostre, finalment quan sents el xiulet final, tots aquells nervis es multipliquen, no saps que fer, que celebrar, et venen imatges de tot, primer dia d’entrenament, primer partit, primera derrota, esforç, treball, cabrejos, alegries...et venen i t’abracen de cop, saps que són tot l’equip al teu d’amunt i arriba al punt més emotiu, tot es fa petit, tot sembla que es resumeixi en un dia i sembla que t’agraeixin tots l’any amb ells, quan l’únic que se’m passa pel cap és abraçar a un per un i donar les gràcies per poder viure un moment irrepetible, apareix el tràmit d’educació amb el contrari i arbitral, llavors busques algú i no saps qui però quan el trobes saps que a qui trobes realment és algú amb al qual has viscut moltes més coses que al futbol per abraçar, segueixes endavant i veus a tot l’equip amb els familiars, moment que crea una felicitat immensa, com un simple joc crea tants enormes somriures i una atmosfera de positivisme, es posen unes samarretes de campions i allà encara no creus que és veritat, els nervis que tenies des d’abans d’anar a dormir el dia abans els tens a flor de pell encara, t’abraces amb l’entorn de l’equip, pares fundamentalment, agraint el moment després de molts mesos, comencen les fotos i els records que commemoren aquell instant, vols celebrar-ho i encara no saps la forma, i de cop t’envolten tots els pares i jugadors i t’aplaudeixen, penses si hauries imaginat quelcom igual en algun moment en la teva vida, i podria ser, però mai t’haguessis pensat que podria ser igual, vas a la dutxa i ho acabes de celebrar, surts del vestuari i ho has casi assimilat i llavors toca parlar del partit i l’emoció que ha comportat. Massa a dir amb tot el que s’ha viscut, i finalment arriben totes aquelles felicitacions que acaben d’omplir-te, aquella gent que forma part del club que et dona la gran oportunitat de portar un gran equip com el que he pogut gaudir aquest any, d’altres jugadors de diferents equips, entrenadors i altres pares.

Simplement donar les gràcies al club, afició que ens ha vingut a veure i ha patit amb nosaltres  i que han tingut el detall de felicitar a tots aquests jugadors que tant s’ho mereixen. I sobretot sobretot felicitar els pares per fer d’aquesta temporada, una temporada més fàcil i ja als gran protagonistes, aquests deu grans jugadors que s’ho mereixen tot després de tot aquest gran treball aquest any: Aleix Barba, Roger Barba, Rafa Cayuela, Hugo Estrada, Aleix Fontanals, Jan Mas, Hugo Miras, Carlos Puigventós, Lluis Reig i Raul Ruiz. Finalment felicitar l’entrenador que va començar amb aquests nois que també va fer sumar importants punts a la lliga, en Cristian, i sense dubte al meu gran company durant tota la temporada en Víctor Escudero.

Ve les emocions han estat descrites ara anem a pels fets del partit, partit dur i molt treballat, un equip que anava tercer a la classificació i amb algun jugador d’algun altre prebenjamí del Caldes, per fer un equip molt més competitiu del qual ens vam trobar a la primera volta. Partit comença el primer quart amb molta intensitat, els dos equips han sortit a per totes des del principi, tots volien la victòria, es reflectia alguns nervis en les cares dels jugadors però que no afectaven en la seva qualitat del joc, la primera ocasió arriba d’un xut de Jan que envia a la creueta, ells han buscat bastant el contraatac, però totes les pilotes refusades, sortien d’una forma molt ordenada i amb un gran posicionament en el camp, a la primera part arribaria l’únic gol del partit, Aleix Fontanals recupera una pilota al darrere en la seva banda dreta i fa una llarga correguda per banda on fa una passada al mig per Rafa i d’aquest arriba la pilota a Roger, que fa una centrada al mig de l’àrea on Aleix Fontanals remataria l’esfèric perfectament davant d’un gran porter del Caldes, pocs porters deuen haver-hi com el que s’ha vist avui amb la samarreta visitant, el gol d’Aleix pujaria el marcador, i així finalitzaria.

Ja en el segon quart, les ocasions seguirien sent nostres, però no les acabaríem de materialitzar, buscàvem molt el rebot del porter, però blocava totes les pilotes amb una gran seguretat, el segon quart poder ha estat el més treballat i d’esforç físic, amb més possessió en el mig del camp. En el tercer quart arribarien les dos úniques ocasions de gol del Caldes en una mateixa jugada, en dos xuts consecutius, s’estavellen en el pal totes dues rematades, Roger seguidament també faria un travesser. Ja en l’últim quart disposaríem de dos altres grans ocasions, un penal de Jan que malauradament envia fregant el pal i un remat d’Aleix de falta que anava per tota l’escaire amb la sorpresa de tots, el porter a fet un gran bot per evitar que entrés a porteria. 

Ha estat el partit amb més esforç físic de la temporada, i el marcador no ha estat més exultant pel porter visitant, que ha sabut blocar tots aquells remats que en la majoria d’equip pot provocar un rebot i un gol, i les grans parades que ha fet amb pilotes complicadíssimes.

Un partit on Lluís ha estat molt segur en la porteria, i ha demostrat una gran evolució en el tram final de temporada, un Carlos i Hugo Miras anant a l’atacant per aturar l’atac visitant, amb uns grans ajudants a l’esquena tallant la pilota si s’anaven del defensor com són Hugo Estrada i Aleix Fontanals. Un Jan i Roger amb un gran recorregut per banda tan ofensiu i defensiu i molt desbordants a línia de fons, un Aleix Barba més físic i treballador que mai, un Raul més competitiu que mai utilitzat el seu bon cos com a arma de recuperació de pilotes i finalment, amb un Rafa més espavilat que mai, fent una gran primera línia de pressió.

NOVAMENT FELICITAR AQUEST GRAN EQUIP I FER RECORDAR UNA COSA, GAUDIR D’AQUEST MOMENT COM SI FOS L’ÚLTIM, PERQUÈ MAI SE SAP QUAN ES PODRÀ TORNAR A GUANYAR UNA LLIGA O SI TORNARÀ A PASSAR, TAN COM ES POT GUANYAR GAIREBÉ TOT UN ANY EN EL SEGÜENT ES POT PERDRE MOLTS PARTITS.

GRÀCIES PER LA FELICITAT QUE M’HEU DONAT DURANT TOTA AQUESTA TEMPORADA, I AIXÒ, JA QUEDA COM UN GRAN RÈCORD DINS MEU.